#SistemaGaia5 – f5 – EL DILEMA DEL PRESONER ÉS UNA BONA EINA D’INVESTIGACIÓ?

L’enginyer especialista en xarxes complexes Sergi Lozano explica que va analitzar en diverses recerques la vigència d’un clàssic de la teoria de jocs, el dilema del presoner, una eina utilitzada durant dècades en àmbits com les ciències econòmiques i polítiques o l’etologia.

Aplicant-lo a xarxes socials reals, va descobrir que en molts casos no era massa bon model per estudiar com es genera la cooperació entre els humans.

Escolta-ho aquí:

Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:

Josep Maria Camps: Hi ha un altre article que he trobat significatiu sobre el dilema del presoner aplicat en xarxes socials reals. Explica una mica ràpid el dilema del presoner i explica'm com vau aplicar això.

Sergi Lozano: El dilema del presoner és un joc que s'ha fet servir molt per estudiar el tema de la cooperació, especialment entre individus que no estan relacionats. La idea del dilema del presoner és que la policia atrapa dues persones que podrien ser lladres d'un banc, per exemple, però no té proves, realment necessita la confessió d'aquestes persones. 
Els tenen per separat, i bàsicament la policia el que fa és dir-li a cadascun d'ells: si no confesses, els dos anireu a la presó per delictes menors que sí que us podem encolomar, però si tu acuses el teu company, ell s'emportarà el càstig de robatori i els delictes més greus. A més, li hem ofert a ell el mateix tracte. En aquesta situació la resposta racional de qualsevol individu seria acusar l'altre, amb l'esperança de treure't de sobre l'acusació i poder sortir. El que passa és que si els dos adopten aquesta opció racional, els dos tenen una acusació i per tant la policia els pot agafar els dos i posar-los a la presó pel crim més greu.
La qüestió és que si tothom es comportés d'una forma estrictament racional davant de problemes com aquest, ningú cooperaria mai, tothom seria el que s'anomena un defector, tu acusaries l'altre o voldries treure’t de sobre el problema per beneficiar-te d'aquest avantatge. I el resultat a nivell de tota la societat seria que mai ningú no cooperaria, no seria possible la vida social.
Però això no passa. En situacions potser no tan crítiques, però en situacions en què un individu racionalment no tindria per què cooperar amb un altre, coopera. Hi ha hagut tota una literatura molt extensa estudiant perquè passa això, els diferents mecanismes que fan que la gent cooperi, tot i que racionalment, en principi, no és la millor opció. Hi ha moltíssima cosa sobre això, però en aquest treball concret o en aquesta sèrie de treballs concrets, que entrarien dins de la que va ser la meva tesi doctoral, el que provàvem de veure és l'efecte que podien tenir les xarxes socials.
És a dir, si tu tens una xarxa social i ara els nodes ja no són els grups humans d'abans, són individus, i els enllaços d'aquestes xarxes són simplement vincles, i les persones, els nodes que estan connectats juguen jocs d'aquest tipus, juguen el dilema del presoner entre ells.
El que volíem veure és si diferents estructures socials, més centralitzades, menys centralitzades, en grups separats o tots barrejats, si aquesta mena de canvis ajuden més a la cooperació o menys. És a dir, tu imagina que tens la xarxa, que un d'aquests individus juga amb parelles el joc del dilema del presoner moltes vegades i que en lloc de tenir penes de presó, hi ha premis si aconsegueixen bones coses, i sin és al contrari són castigats reduint-los el premi.
De fet això, en experiments de laboratori es fa amb diners, la gent pot jugar al dilema del presoner i s'ha fet amb moltíssima gent i el que fan és posar-se en aquesta situació i en lloc de tenir anys de presó, que evidentment no pot ser, si tens menys anys de presó són més diners, o a l’inrevés.
En aquests treballs vam estar estudiant diferents estructures de xarxes, estructures o patrons estructurals que normalment veiem en xarxes socials reals. Per exemple, les xarxes socials reals sabem que hi ha alguns individus que tenen moltes més connexions que altres.

JMC: Estem parlant de Twitter, Facebook i similars?

SL: Però fins i tot en una xarxa social normal i corrent, hi ha individus que a Twitter i Facebook és molt més extrem, hi ha gent que té milers de vegades més connexions o més seguidors que altres, però en xarxes socials normals hi ha individus que tenen moltes més interaccions i moltes més connexions que altres.

JMC: Però de quines xarxes socials estem parlant?

SL: Podrien ser d'amistat, per exemple.

JMC: D’acord, llavors són món real?

SL: Sí, en el món real. Llavors, sabem que en xarxes socials reals això es produeix i això el que dona són uns patrons de l'estructura de la xarxa molt particular, tens alguns nodes que tenen moltes connexions, altres que en tenen menys i això li dona una forma, una estructura, un patró a la xarxa social. Sabent aquestes coses, el que vam fer va ser agafar xarxes socials reals i vam provar-hi el dilema del presoner, comparant xarxes socials que eren reals però que tenien característiques una mica diferents, provant d'entendre si algunes d'aquestes diferències podrien justificar més o menys cooperació.
He vist que tens apuntada una pregunta sobre l'escala mesoscòpica, mesoscòpic vol dir intermig: quan tu analitzes una xarxa normalment et fixes en dues escales, l'escala microscòpica, que és un node, un individu, i els nodes amb els que està connectat, que seria el seu veïnatge més proper, i l'escala macroscòpica, que seria tota la xarxa, és a dir, estudiar tota la xarxa, quines característiques estructurals té.
El nivell mesoscòpic és intermig, és veure com una xarxa molt gran està dividida en blocs més o menys connectats entre ells o no, i dins d’aquests blocs, mirar com estan connectats. O sigui, pot ser que una xarxa molt gran estigui formada per diferents grups i alguns d'aquests grups siguin molt centralitzats, que hi hagi una persona que connecta amb tots i entre ells no es connectin, com si fos una estrella.
Altres són grups en què tots estan connectats amb tots, un grup d'amics, per exemple, coses així. Llavors, en aquest article en particular, que és un dels més citats que tinc també en el meu registre de publicacions, el que fèiem era estudiar com una xarxa social que es podia dividir en blocs, depenent de com eren aquests blocs, si eren blocs molt separats els uns als altres o estaven molt connectats, i com eren internament aquests blocs, si estaven molt centralitzats o poc centralitzats, si això tenia alguna influència o podia tenir-ne aplicant la teoria de jocs.
En aquell cas ho fèiem amb models computacionals, simulàvem que estaven jugant a teoria de jocs. Hi ha gent que ho ha pogut fer com a mínim a una escala més o menys similar amb laboratoris, és a dir, amb persones, però nosaltres ho fèiem amb models computacionals, simulant, i veiem diferències.

JMC: M'ha semblat d'entendre que vau arribar a la conclusió que no és un model massa bo per estudiar xarxes socials reals, el dilema del presoner?

SL: El dilema del presoner va molt bé per segons quines problemàtiques, potser en xarxes socials no és la millor opció. En grups molt petits sí que és una molt bona opció. Hi ha diferents jocs, de fet. Llavors, en el nostre cas, en aquest treball concret, no vam arribar tampoc a criticar molt l'aplicació del dilema del presoner, en un altre de posterior sí, dèiem que s'havia evolucionat més en la recerca sobre aquesta mena de jocs i altres autors havien vist que altres jocs funcionaven millor per entendre la cooperació en xarxes socials.

JMC: Després de tants anys de jugar amb el dilema del presoner...

SL: Sí, la veritat és que sí. En certa manera la recerca també és això.

Aquest és un fragment del cinquè programa de Sistema Gaia, escolta’l sencer en aquest podcast:

I aquí trobaràs la transcripció completa:

SISTEMA GAIA 5 – XARXES COMPLEXES APLICADES A LES XARXES SOCIALS

També pots subscriure’t a Sistema Gaia a IVOOX i escoltar-lo allà.