L’enginyer especialista en sistemes complexos Sergi Lozano explica que en els models de xarxes complexes amb els que treballa s’evidencia que els sistemes socials, per molt organitzats que estiguin, estan gairebé sempre en un equilibri precari a punt de caure en el caos.
Això fa que canvis petits en el sistema puguin actuar de detonants que acaben provocant grans conseqüències i reorganitzacions importants, perquè desfermen tensions que estaven latents i que sovint han passat desapercebudes.
En la seva estada a l’Institut Politècnic de Zurich Sergi Lozano va treballar en el concepte de «factor impuls» per intentar identificar quines són aquestes tensions i quins poden ser els detonants que portin a grans canvis.
Pots escoltar-ho aquí:
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Josep Maria Camps Collet: De fet, el que fas una mica amb totes les feines que has fet és aplicar les mateixes eines conceptuals i de simulació, una mica. Per exemple, a Zurich, què vas fer? Vas estar 4 anys a Zurich després de fer la tesi doctoral i vas anar-hi el 2007, va ser? Sergi Lozano: Vaig arribar-hi el 2007 i vaig tornar a Catalunya el 2011, per començar el 2012. Sí, sí, vaig ser-hi 4 anys. A Zurich vaig arribar després de… Durant la tesi doctoral havia estat treballant en diferents sistemes socials, aplicant aquestes metodologies d'anàlisi de xarxes, de modelització, però m'adonava que em faltava coneixement dels sistemes socials des del punt de vista de la sociologia i d'una sociologia quantitativa, que era una cosa que havíem llegit bastant durant la tesi, però que no teníem prou coneixement. Llavors vaig tenir l'oportunitat d'anar a Zurich, a l'Institut Politècnic de Zurich, a una càtedra nova de sociologia quantitativa, hi tenia companys sociòlegs, també economistes, que estudiàvem els sistemes socials, en general la societat des d'una perspectiva molt quantitativa, molt formal, de models matemàtics, models computacionals, etc. Llavors, allà, vaig aprendre molt sobre teoria de jocs evolutius, sobre experiments que fan sociòlegs i economistes en laboratoris per entendre com es produeixen les interaccions entre individus i vaig aprendre també bastant sobre teoria sociològica, per veure com s'organitza el coneixement dins d'aquest àmbit i les diferents aproximacions a com s'entenen els sistemes socials. Llavors, allà, els projectes en què vaig estar van ser molt de difusió de coneixement o de construcció de coneixement. Per exemple, recordo que vam estar en un projecte europeu que vam aconseguir poc després que arribés, amb companys de tota Europa, en el que estudiàvem processos de generació de coneixement des un punt de vista col·lectiu en plataformes digitals. O sigui, com les plataformes digitals permetien crear coneixement a partir de la interacció entre els diferents actors. I també vam fer coses d'estudi del coneixement més aviat científic en un àmbit que, depenent dels autors, s’anomena cientometria o bibliometria. Segurament hauràs vist alguna cosa. JMC: Hi ha aquest article sobre les citacions de Premis Nobel, que és un dels que tens més citat tu, per cert, i que és bastant curiós. Parleu d'un factor impuls que permetria predir el que passa després. SL: Sí, exacte, els diferents treballs que vam fer allà no tots eren de xarxes, aquest en particular no era tant de xarxes, era més aviat estudiant… JMC: El vas fer quan estaves allà? SL: Sí, el vam fer allà, i és més aviat això, estudiant com uns treballs citen uns altres, o com uns autors citen uns altres, pots veure dinàmiques també sobre com es produeixen aquestes cites. Llavors ens interessava aquí veure l’efecte que té que algú rebi un Premi Nobel per un treball que ha desenvolupat abans. Estudiàvem com aquests treballs rebien un impuls extra, com en el moment de ser publicats no reben una atenció molt gran, però després, posteriorment, directament, pel fet de rebre un Premi Nobel, van rebent aquest reconeixement i altres treballs relacionats es veuen també beneficiats per això. Això és una de les coses que vam estudiar, però també vam estudiar dinàmiques de com, des un punt de vista de xarxes, es construeixen les xarxes de cites o de col·laboracions entre institucions de recerca de diferents llocs del món. També una mica buscant com diferents models nacionals a nivell d'estat, de com s'organitzava la ciència, i com es reflectia això en les estructures de col·laboració científica o estructures de cites científiques entre investigadors, però sobretot entre institucions. Això també ho vam fer allà. La veritat és que vam tenir unes col·laboracions molt bones, perquè, per exemple, el que t'acabo de dir de les xarxes, va comptar amb una coautora dels Estats Units molt, molt famosa en aquests temes. És també l'oportunitat que et dona poder estar en un lloc com Zurich. És un lloc, des d'un punt de vista científic, espectacular, perquè hi ha unes institucions molt potents, hi ha molts recursos, i les xarxes internacionals que es fan des d'allà són molt interessants. Allà, realment, pots fer grans projectes, estant en un lloc d'aquests. És com una primera divisió, és un Champions League. JMC: I després vas tornar. SL: Això sí que és veritat, també (Riu) JMC: No, però està bé, també. Allà, aquest sobre les citacions dels Premis Nobel que vau veure, m'ha semblat entendre que a posteriori no només els treballs que havien merescut el Nobel, sinó la resta que havien fet els guanyadors, també rebien més atenció. Llavors arribàveu a la conclusió que el sistema científic o el món científic és un àmbit que es pot qualificar de sistema crític autoorganitzat, que és lògic, també. Us ho esperàveu trobar, això? SL: Ho sospitàvem, perquè no és l'únic treball que apunta en aquest sentit, però a l'hora d'interpretar els nostres resultats, vam veure que encaixava molt amb aquesta concepció de com funcionen aquestes dinàmiques de citació o de col·laboració científica. JMC: I com ho descriuries, això d’un sistema crític autoorganitzat? SL: Sí, és… Aquesta idea molt de sistemes complexos que un impacte concret pot incidir en el que passa just després. Moltes vegades, un canvi que pot ser més petit o més gran en una part del sistema, reorganitza el sistema, és com si estigués en un punt d'equilibri a punt de caure en el caos, però no està completament desorganitzat, i qualsevol petita contribució, o en aquest cas no tan petita, fa que el sistema canviï cap a un altre estat, es reorganitzi d'una altra manera, posant en valor uns treballs que potser no estaven en valor, reorientant una tensió que abans no estava posada en aquesta mena de treballs. JMC: Són difícils d'explicar o de definir aquests conceptes? SL: Sí. La veritat és que trobar metàfores o imatges que siguin fàcils de transmetre, no sempre és fàcil. Però sempre és una mica la idea aquesta que una petita cosa ho pot canviar tot, o una petita cosa pot provocar un canvi molt gran. JMC: L'Albert Díaz-Guilera em va referir un llibre titulat Ubiquity, que parlava dels sistemes crítics autoorganitzats, que precisament comença parlant de la primera guerra mundial, que era un moment en el qual es pensaven que seria un problema local i prou, i tothom va pensar que s'acabaria en quatre dies i en canvi va acabar provocant una cosa molt bèstia... SL: I uns canvis en els sistemes econòmics, socials i mundials de grans conseqüències. De fet, precisament aquest matí he fet una classe d'història econòmica, que és una de les coses que faig ara, i els he explicat la primera guerra mundial, i el primer que els he dit és: és possible que algú us hagi dit que la primera guerra mundial la va provocar l'atemptat contra l'Arxiduc, doncs no és veritat, això no és la causa, és el detonant. Hi ha tota una sèrie de causes que has hagut d'entendre, tota una sèrie d'interaccions que hi havia allà i tota una sèrie de tensions que s'havien anat acumulant, que bàsicament el que estava buscant era l'espurna que ho fes explotar tot. Això des del punt de vista de les causes, tota una sèrie de coses que hi havia que potser no es percebien com tan crítiques, però que totes juntes coincideixen en un moment i bàsicament en molt poc temps passem d'un atemptat que, com deies, és un fet rellevant, perquè era l'hereu de l'imperi austro-hongarès, però que era un atemptat local, a una guerra que és mundial. I després passem al que són les conseqüències, com això té tota una sèrie de conseqüències, tant a escala mundial com a escala local, de canvi de poders, de substitució de lideratges mundials, de transformacions als sistemes socioeconòmics dins de cadascun dels països. És molt interessant des d'aquest punt de vista, però els meus alumnes això encara no ho han vist, ja els ho explicaré, ja. JMC: En el fons estem parlant del mateix, del que devia passar fa 10.000 anys, d'alguna manera és equiparable, salvant totes les distàncies tecnològiques i socials. SL: Clar, els sistemes socials són sistemes que estan en aquesta situació i petits canvis poden portar a grans conseqüències. La qüestió és que diferents èpoques porten a diferents ritmes i diferents escales d'interacció. Evidentment és molt més fàcil que a principis del segle XX es produís una escalada mundial d'un fet local que no pas fa 10.000 anys en un racó de la Península Ibèrica, per tot el que hi havia implicat. Però sí, en certa manera, des d'un punt de vista conceptual, d'entendre els problemes, estem parlant del mateix, els sistemes socials tenen això: hi ha tota una sèrie d'interaccions, d'interdependències entre els diferents factors i petits canvis poden portar a diferents escales i això ens pot canviar el sistema completament. JMC: I no es pot predir quan hi ets al mig, oi? SL: Hi ha molta gent que estudia maneres de provar, de predir… JMC: I algú ho ha trobat? SL: Hi ha alguns fenòmens que et donen avisos, avisos que el sistema està en una situació més tensionada o que el sistema estaria molt a prop d'un canvi més sobtat. Però és allò típic, a posteriori sempre és més fàcil. Per exemple, en aquesta línia, tinc un antic company de Zurich que ara és catedràtic a Dublín, i ell estudia i sempre ha estudiat molt les guerres, la mida de les guerres també i la possibilitat de predir que hi hauria una guerra en funció, per exemple, del que es publica als diaris. Llavors el que acaba veient ell és que no és que puguis predir exactament que això passarà ara, però sí que hi ha aquest efecte que deia, que es va acumulant una mica de tensió, que el sistema es posa en un estat molt determinat i de vegades un petit detonant ho fa saltar. Si ets capaç de veure com es va produint aquest procés en què el sistema s'està tornant cada cop més sensible a una petita pertorbació, llavors podràs, potser no predir el moment exacte, però podràs dir que això s'està acostant a una situació més crítica. Si portes molts anys estudiant-ho, estudiant les bases de dades, si ets un gran expert de tot això, has d'entendre molt bé el sistema amb el que estàs treballant. JMC: La mare dels ous és escollir les variables o els detalls que són significatius. SL: Clar, també. Perquè hi ha moltes variables, molts factors, i llavors és provar d'entendre on podem veure un canvi significatiu o que ens pot explicar què està passant amb aquest sistema. Realment requereix entendre molt bé el sistema i no sempre és fàcil. JMC: Aquesta idea del factor impuls aniria per aquí? Això que explicava dels premis Nobel… Què vol dir factor impuls? És la traducció que m'ha donat el Google. SL: He de dir que el concepte del nom, diguéssim, el label, el va posar el meu cap d'allà de Zurich, que era molt bo posant noms. Bàsicament el que volia dir és això: com un esdeveniment o un fet que afecta una cosa concreta impulsa el sistema cap a un estat diferent. En aquest cas el que fa és impulsar les citacions, l'atenció cap a altres treballs d'aquesta persona o del seu entorn. I és més aviat això. La paraula en concret, el concepte realment el va proposar ell.
Aquest és un fragment del cinquè programa de Sistema Gaia, escolta’l sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció completa:
SISTEMA GAIA 5 – XARXES COMPLEXES APLICADES A LA CIÈNCIES SOCIALS
També pots subscriure’t a Sistema Gaia a IVOOX i escoltar-lo allà.
Sistema Gaia 