La catedràtica de Matemàtiques de la UPC Eva Miranda admet que va fer la recerca de l'»ordinador d’aigua» sense conèixer Solaris, l’obra en la que Stanislav Lem va imaginar un mar que cobria un planeta sencer i que era, de fet, una única intel·ligència totpoderosa que penetrava les ments dels investigadors que pretenien esbrinar els seus secrets.
Amb ella i amb Alvaro Corral debatem i especulem quins són els límits del coneixement per als humans.
Escolta-ho aquí:
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Lluís Marimon (LM): (A Eva Miranda) Voldria fer una altra pregunta referent al principi de tot de la xerrada, quan parlaves d’aquell article, i de Solaris… s’està plantejant molt actualment el tema de si hi ha una singularitat en un futur proper, etc, etc, fins a quin punt que existeixi una capacitat computacional tan gran com podria ser un líquid, ens allunya o ens apropa aquesta dita singularitat, a nivell de si hi ha un coneixement ha de venir fill de l’home, com si diguéssim…?
Eva Miranda (EM): Sí, aquesta és una mica la qüestió, el que estàs preguntant ho preguntava en (Roger) Penrose, és a dir, pots lligar aquesta qüestió de computació de màquines de Turing amb els límits del coneixement i en dir… Allò de Solaris era ciència ficció, es clar, que per cert, això ho vaig saber perquè m’ho va dir algú al final d’una xerrada meva, diu: tu has llegit Solaris? I jo vaig dir: nooo. Diu: Stanislav Lem, m’ho va dir un noi jove, i llavors em va dir: Soderbergh, que és qui va fer la pel·lícula, i llavors em va dir totes les versions que hi ha, i en aquesta pel·lícula hi ha un mar que pensa. Bé, si vas al llibre és més en plan… que jo no he anat al llibre (al JMC), tu tens temps de llegir-t’ho tot.
Josep Maria Camps Collet (JMC): No, però vaja, les pel·lícules no fan justícia al llibre, i la pel·lícula sobre Solaris està pendent de fer-se, és com ell descriu com funciona aquest mar, és brutal, jo és el més bèstia, i el més impressionant i el més…
EM: El Iogui còsmic, diuen, és com un iogui còsmic.
JMC: Es clar, és una ésser, que és tot un planeta, de fet és tot el mar d’un planeta que és capaç de computar-ho tot i ficar-se en la ment dels investigadors que teòricament han anat a investigar-lo, i el mar el que fa és solidificar i treure de la ment d’aquelles persones que estan allà orbitant al voltant, treure’ls els seus somnis, els seus éssers estimats que estan morts, i els recrea i els els presenta, que és en el que es basen les pel·lícules, però la història, el que fa Lem és plantejar-se fins a quin punt… quins límits té la pura intel·ligència…
EM: Quins són els límits.
JMC: Exacte, és un personatge bastant peculiar en Lem, m’ha fet gràcia que en parlessis perquè de fet la teva recerca intentava saber si aquest mar seria possible.
EM: Sí, exacte.
JMC: Però segurament nosaltres estem en un estadi dels nostres coneixements que no ho podem saber realment.
EM: Es clar, perquè la construcció d’aquest mar tresdimensional que nosaltres fem, la màquina d’aigua aquesta, té trampa. Vull dir, té trampa perquè no és física en aquest petit anell. Per tant, sí que és el mar de Lem fora d’aquest petit anell.
JMC: I a fi de comptes és un model matemàtic.
EM: Sí, és un model matemàtic. Es clar, el que ell diu és, si hi ha una extinció realment brutal del món, o sigui, en certa manera si anem cap al punt crític del final de…
JMC: De l’univers?
EM: De l’univers, hi ha alguna manera de predir-ho? Entenc que la teva pregunta és aquesta, o sigui si l’existència d’aquest mar de Lem, si aquesta potència computacional ens podria servir per fer prediccions, o és això el que estàs preguntant.
LlM: Només treia el tema. (riures)
EM: Ah bé, molt bé (riu)
JMC: A mi m’agrada insistir molt en aquesta idea: que el que fem els humans és intentar imaginar-nos com funciona el món del qual formem part, i que purament són teories i models, cada vegada més perfeccionats, però no estem descrivint el món tal com és sinó tal com ens imaginem que és, i per això cada 20 o cada 30 anys surten plantejaments nous, els sistemes complexos per exemple ho han revolucionat tot, i abans el plantejament diguem-ne il·lustrat que es desenvolupa durant el segle XIX és molt lineal, molt jeràrquic…
EM: No hem parlat de sistemes complexos…
Alvaro Corral (AC): Una vegada vaig llegir que si pots definir un sistema complex és que no és un sistema complex (riures)
EM: Exacte, quina és la definició de sistema complex? Perquè n’hi ha diverses: la complexitat computacional, la complexitat del teu sistema, l’entropia, el desordre.
AC: Si al final pots definir la complexitat… no es pot.
JMC: Bé, tenim límits.
EM: Bé, el que passa és que hi ha moltes definicions que no són equivalents.
AC: Sí, i de vegades és una paraula comodí que es fa servir per moltes coses, un calaix de sastre i hi ha coses molt diferents molt ficades.
JMC: Clar, si mirem enrere, l’any 1720 per exemple, què creia la gent i quin era el nivell científic, i si tirem endavant, podem saber l’any 2320 què pensaran i en quin estat estarà la ciència, no? Si aconseguim arribar-hi.
EM: El 2320 estarem tots morts.
JMC: Nosaltres sí, però se suposa que hi haurà gent.
AC: No sé si arribarem a un límit de complexitat en el qual el cervell humà no dona més de sí. Tal com som els humans avui dia, si no ens donen vitamines especials, potser no podrem passar d’un llindar de coneixement.
JMC: Bé, podríem deixar-ho aquí, presento en Lluís Marimon, abans he presentat els dos convidats però no a la persona que ens acompanya, i que ha intervingut amb molt criteri, i que és company, amic i que de fet sap molt més de matemàtiques i de física que jo. Doncs ho deixem així, moltes gràcies a tots tres, i a veure si servirà per a alguna cosa això.
EM: (a AC) Ara hem de col·laborar, estem treballant en les mateixes coses.
AC: Doncs hauré d’aprendre geometria!
EM: No cal, no cal.
Aquest és un fragment del quart programa de Sistema Gaia, escolta’l sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció completa:
SISTEMA GAIA 4 – MÉS ENLLÀ DEL CAOS
També et pots subscriure a Sistema Gaia a IVOOX i escoltar-lo allà.
Sistema Gaia 