El biòleg i doctor en genètica animal Oscar Ramírez explica que els criteris per escollir i creuar els gossos van ser sobretot utilitaris, fins que el segle XIX es van crear els clubs de raça i els pedigrís, i a partir de llavors els criteris estètics han passat a primer terme.
En aquest procés, al llarg de la història s’han seleccionat els exemplars menys agressius, per controlar els ramats, per vigilar, per caçar. Quan s’ha pogut analitzar el genoma, s’ha vist que l’agressivitat és un caràcter complex que depèn de molts gens diferents que intervenen en la formació del cervell.
Escolta-ho aquí:
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Oscar Ramírez (OR): La creació de les races com es coneixen ara ve de l’època victoriana, quan s’estableixen els canons dels pedigrís, com ha de ser el gos de cadascuna de les races, etc. Fins llavors el gos era una eina pels pastors per guardar el ramat, de vigilància, per la casa, etc. i es seleccionaven aquells gossos per aquestes característiques, si tu eres un pastor que tenies un gos molt bo, els altres pastors et venia a buscar, suposo. Però tot i així, la selecció és molt forta, perquè de vegades, una de les coses que es veu molt, és que segurament un dels primers caràcters que es va seleccionar va ser el color, el pelatge.
Això, que en principi podríem considerar que és un caràcter neutre, que no afecta, en salvatges sí, perquè pot servir per camuflar-te millor, però en les poblacions humanes podem considerar que és un caràcter neutre, si tu estàs seleccionant per exemple pel color blanc, potser estàs arrossegant també alguns al·lels que també són deleteris, nocius. Però si pensem en els primers gossos, que aconseguir un color que fos diferent, que marqués molt la diferència dels llops, segurament seria un caràcter buscat i apreciat.
Igual que també tota domesticació també comporta una menor agressivitat, es buscar una menor agressivitat, això pot ser que ni tan sols sigui buscat de manera conscient: hi ha la teoria que el gos es va domesticar perquè seguia les poblacions humanes nòmades de caçadors, aquests llops sabien que on hi havia humans, quan havien caçat el mamut o el què fos, deixarien restes que ells podrien menjar-se, les poblacions humanes els deixaven que estiguessin a prop perquè els avisaven si arribava algú altre, no convivien encara però estaven en simbiosi, fins que el contacte es va fer més estret.
Però es clar, els llops que s’apropaven a la gent i que podien arribar al campament encara que fos de nit, robant, etc, eren els que menys por tenien als humans i els que eren menys agressius, perquè si entraven al poblat ensenyant les dents el farien fora, però si entrava amb la cua baixa i agafava alguna cosa li permetien. Llavors d’alguna manera també estàs seleccionant animals menys agressius.
Josep Maria Camps Collet (JMCC): Seria una mena de «selecció natural», entre cometes, perquè no hi ha una intenció conscient humana al darrere?
OR: En les seves primeres fases, però després sí, quan si un individu et surt agressiu, doncs segurament se’l devien carregar o no el deixaven reproduir-se, perquè els podria donar problemes. Quan mirem les diferències en el genoma entre gossos i llops, les regions més diferenciades són les que tenen normalment també molts gens relacionats amb el desenvolupament del cervell, amb aspectes cognitius, de canvi de conducta, els gossos estan pendents de la cara del seu amo per veure què és el que vol, i de vegades amb només una mirada ja sap el què ha de fer, tot això requereix uns canvis de conducta.
També caràcters fenotípics de cadell: les orelles caigudes, que són típiques de cadell, són juganers, els llops també ho són, però els gossos ho són durant tota la vida, són aquests caràcters que fan que siguin menys agressius, en aparença i en conducta, i per tant sigui més fàcil apropar-t’hi, interactuar, i fer la domesticació.
Per exemple, tinc un gos pastor que és molt bo, és molt dòcil amb les ovelles, però necessito que tingui més agilitat, doncs buscaves un gos que fos més àgil, el creuaves i miraves a veure què sortia. Amb aquests gossos més de joguina crec que era alguna cosa més, tenies cadells, deies m’agrada aquest, que té poc pèl… i quan tu creaves (una raça) agafaves molt pocs individus, perquè volies els individus que tenien aquesta característica i els creuaves, per tenir descendència que s’assemblés, i això és el que fa perdre variabilitat genètica dins de les races.
JMCC: Això implica poblacions molt petites i consanguinitat, i per tant poca variabilitat genètica, i més risc de malalties genètiques. Quan parles de colls d’ampolla, estan molt ben definits? Perquè m’ha semblat que un el situaves al segle XIX, però genèric, un coll d’ampolla per moltes races diferents? Perquè es pot saber a l’any 1800 quantes races hi arriben? Es podria fer una estimació? I què passa a partir de llavors, que canvien els criteris? Perquè es parla de més de 300 races ben definides ara mateix, oi?
OR: Sí, el coll d’ampolla, per exemple analitzant el genoma d’un individu, podem extrapolar la història de la població. I aquí per exemple és en el cas que hem pogut fer amb eines de genòmica per poder veure que els llops van tenir un coll d’ampolla posterior a la domesticació. Aquesta eina ens permet anar molt enrere, 200 anys no són moltes generacions, i aquí ens costa més de determinar. Però sí que quadra, amb el sentit que és quan es comencen a fer els clubs de raça, es comença a establir quin és l’estàndard de raça i el que no segueixi aquest estàndard no és de raça.
JMCC: Això on passa? Només al Regne Unit?
OR: Comença al Regne Unit i després s’estén a Europa i després a Amèrica i ara ja a tot el món. I de fet, hi ha races que sí que trobes diferències, per exemple, el golden, que és una raça molt comuna, trobes diferències entre el golden americà i el golden europeu, no com si fossin dues races diferents, però sí que pots diferenciar dues poblacions diferents. Segurament van tenir dos orígens, que van ser el mateix, però que després s’han mantingut aïllats, la línia americana i l’europea, això ha passat amb algunes races. I ara quan una raça es posa de moda se li fa molt mal, es creuen molt els exemplars, es perd el control…
JMCC: És el que comporta, la puresa de la raça comporta poca variabilitat. Déu n’hi do, és tot un món! Quan s’ha fet tot això al llarg de la història la gent no sabia què era la genètica i anaven a cegues però amb una intenció i s’aconseguia més o menys.
OR: Es clar, la selecció artificial la pots millorar i fer més eficient si tens dades genètiques, però funciona de totes les maneres. Et posaré el cas més clar: si jo tinc uns cadells, i me n’ha sortit un de marró, un altre de blanc i un altre de negre, i el meu color preferit és el blanc, doncs només deixo que es reprodueixi el blanc. Llavors jo no sé quins gens estan interferint en què sigui blanc ni res, però sé que aquell individu és blanc i és l’únic que deixo que es reprodueixi. D’aquest blanc en la següent ventrada ja en sortirà algun de marró, però en sortiran dos de blancs i potser un de negre. Torno a agafar el blanc i el torno a creuar amb blancs, i el següent ja sortiran tots blancs, és una mica així. Amb aquests caràcters tan típics és fàcil fer-ho, el que és més difícil de fer-ho amb caràcters de conducta o caràcters complexos, on no interfereix només un gen, amb la mida, no interfereix només un gen, potser estàs seleccionant al·lels que són de raça petita, per exemple. Llavors si tens informació genètica pots anar més fi i seleccionar els individus que per tots els gens siguin l’al·lel de ser gran.
Aquest és un fragment del tercer programa de Sistema Gaia, pots escoltar-lo sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció de la xerrada sencera:
L’ENIGMA DE LA GENÈTICA DELS GOSSOS: UNA ÚNICA ESPÈCIE, CENTENARS DE RACES MOLT DIFERENTS
Sistema Gaia 