El catedràtic de Física de la UB Fèlix Ritort, que va fer la seva recerca doctoral i postdoctoral sobre els vidres d’espí dirigit per Giorgio Parisi, premi Nobel de Física 2021, està convençut que la teoria de Parisi sobre aquests vidres magnètics, el trencament de simetria de rèpliques, RSB en les sigles en anglès, permetrà saber com s’organitza la biologia a nivell molecular:
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Josep Maria Camps Collet: Has afirmat que creus que és probable que el trencament de la simetria de rèpliques sigui una teoria que expliqui com s’organitza la vida a nivell molecular. Ho pots desenvolupar, o és una intuïció que és difícil de…?
Fèlix Ritort: Bé, no és tant una intuïció, és una intuïció, però hi ha fonaments per entendre aquesta intuïció. Una de les coses que s’està descobrint ara en biologia, per exemple, és que hi ha un munt de molècules, per exemple, d’àcid ribonucleic… fins ara l’àcid ribonucleic expressava proteïnes, se li deia ARN codificant, però existeix una multiplicitat de seqüències d’ARN que fan coses diferents, i de fet nosaltres ara estem estudiant molècules d’ARN al meu laboratori i estem veient que aquestes molècules són pràcticament idèntiques, són sistemes amorfs, són polímers desordenats, són una mica com els vidres d’espí però, pobrets, són cadenes, no són tridimensionals, no són trossos de matèria macroscòpica, són cossos moleculars, però són desordenats, són amorfs també, i veiem que es pleguen en estructures totalment diferents i cada estructura té la seva funció.
Sembla que la biologia, per tenir multiplicitat de de funcions, és a dir, multiplicitat de camins de regulació, multiplicitat de formes de defensa contra els patògens… O sigui, el cos humà, la matèria viva adopta tot aquesta multiplicitat que descriu la teoria dels sistemes amorfs de Parisi. Això ho ha utilitzat l’evolució perquè nosaltres puguem existir tal com som, amb tota la nostra complexitat. O sigui jo crec, i encara no se sap evidentment, però aquesta és una de les línies on demostrar experimentalment la teoria de Parisi, no en els superconductors, no en els vidres d’espí magnètics, no en els polímers, no ens els plàstics, possiblement en la matèria biològica. Això és una opinió personal, i em puc equivocar.
JMCC: I et dediques a això?
FR: Sí, tinc ganes de fer coses en aquesta direcció.
JMCC: Perquè suposo que haver treballat amb el Parisi en el seu moment, haver fet la tesi doctoral sobre el seu tema principal i continuar en aquesta línia, derives una mica d’això com a acadèmic i al teu laboratori?
FR: Sí, es clar, jo vaig fer la tesi amb ell, també el postdoc, vaig compartir despatx amb ell, tinc una relació amb ell, és el meu pare científic, i sé com pensa… Si tanco els ulls i estigués aquí, per la olor sabria que és aquí. Per la olor, fixa’t tu, té una olor peculiar, és una persona molt singular, però una cosa estic d’acord amb ell… Ell és molt físic matemàtic, a mi recentment m’ha interessat més l’experiment, crec que contrastar les idees amb els experiments, amb la natura és un repte que és fascinant. Jo crec que en això ell té raó, i no ho deia només ell, ho han dit molts científics al llarg de la història: han remarcat la importància de la bellesa de les teories físiques, la bellesa de de la natura. És a dir, quan tu descrius una cosa de forma simple però bella té molt més valor que si només és simple, la bellesa és un valor afegit.
JMCC: Això és el que expliquen els que van trobar l’estructura helicoidal de l’ADN, que van tenir aquesta sensació, quan es van preguntar: és aquesta? I la van veure i van dir: sí.
FR: Perquè l’ADN és una doble hèlix? Perquè és una escala de cargol? Doncs perquè l’ADN ha de ser estable, i per ser estable ha d’expulsar tota l’aigua. Tu què fas amb una tovallola per expulsar-ne l’aigua? L’enrotlles, veritat? Doncs l’ADN espontàniament s’enrotlla sobre sí mateixa i treu tota l’aigua, i així manté la seva estructura, la seva estabilitat. Llavors és un material que dura anys i anys, sempre amb mutacions, perquè no hi ha res perfecte i per això hi ha malalties, però ja és molt que jo vaig néixer l’any 1965 i estem el 2022 i encara soc exactament el mateix. Això és gràcies a l’estabilitat de l’ADN, sinó seria un tiu totalment… (riu)
JMCC: De fet està definit fa milers de milions d’anys, no? La cèl·lula eucariota no sé quan es situa en el temps…
FR: No se sap, això no se sap, 4.000 milions d’anys és l’origen dels cianobacteris, però es clar, els cianobacteris ho són tot: ja és ADN, replicació, proteïna, àcid ribonucleic i oxiribonucleic, transcripció, traducció, és tot.
Aquest és un fragment del segon programa de Sistema Gaia, pots escoltar-lo sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció de la xerrada sencera:
Perquè Giorgio Parisi ha rebut el premi Nobel de Física 2021?
Sistema Gaia 