El catedràtic de Física de la UB Fèlix Ritort va conèixer el premi Nobel de Física 2021 Giorgio Parisi el 1989 a Roma, i va tenir la sort i el privilegi que li dirigís la tesi doctoral.
Ens explica que no només això, sinó que va compartir despatx amb ell durant uns quants anys, i que des del principi va tenir clar que, tard o d’hora, el seu geni seria reconegut al més alt nivell.
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Josep Maria Camps Collet (JMCC): Fèlix Ritort és membre de l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la UB, també és president de la divisió de ciències de la vida de la Societat Europea de Física, però sobretot és el màxim responsable de l’Small Biosystems Lab, el laboratori de sistemes biològics petits, en podríem dir així (En Fèlix assenteix), que va fundar ell mateix el 2005. En aquest laboratori s’ha dedicat i es dedica a estudiar els sistemes desordenats i la dinàmica del no equilibri a nivell molecular, amb estudis multidisciplinaris que estan a cavall de la física, la química i la biologia.
L’hem convidat perquè, als anys 90 va compartir despatx universitari amb Giorgio Parisi a Roma durant uns quants anys, privilegi que no es va quedar aquí: Parisi també li va dirigir la tesi doctoral «Several aspects of spin glass theory», que es podria traduir com a «Alguns aspectes de la teoria dels vidres d’espí», un privilegi superlatiu perquè no només és un científic de la talla que és, sinó perquè ha dirigit molt poques tesis doctorals.
Fèlix Rirtort (FR): I també vaig fer el postdoc amb ell, amb una beca europea, de dos anys.
JMCC: O sigui que no només el doctorat sinó també l’aprofundiment.
FR: Efectivament.
JMCC: El primer programa de Sistema Gaia l’Albert Diaz-Guilera, col·lega teu a la facultat de Física de la UB, va venir a dir-nos que en l’àmbit de la física dels sistemes complexos hi havia com el convenciment que, quan es donés el premi Nobel de Física a algú del vostre ram, aquest seria, segur, Parisi. Era exagerat dir això, o realment deieu: «Un dia o altre li ha de caure».
FR: Penso que no, que és encertat. Tots, i jo particularment, teníem sempre la percepció que el Giorgio seria premi Nobel, i curiosament després que li van donar, parlant amb uns amics de tota la vida amb els que feia excursions al Pirineu, em van dir: «Tu, Fèlix, quan tenies 22 anys o 23, i parlem de l’any 89-91, que estaves allà, ja deies que algun dia li donarien el Nobel». I és veritat, al final ha estat així. I no és exagerat perquè ell ha fet unes teories molt interessants i d’una bellesa inigualable que expliquen com la matèria desordenada d’alguna forma s’organitza espontàniament tal com fan inclús els sistemes ordenats.
I de fet, els sistemes que tenen ordre, la percepció de l’ordre és un cas particular de l’organització espontània de la matèria a tots els nivells, a totes les escales, des d’allò més petit, atòmic, a allò més gran, planetari, degut a aquest principi que existeix a la naturalesa que tot espontàniament tendeix a ordenar-se, tendeix a adquirir una estructura. És l’única forma que té la natura per emmagatzemar informació en totes les escales, de forma resumida.
JMCC: Ell explica que quan estava desenvolupant això, que era a finals dels anys 70, en el fons no sabia què estava fent. Inclús que quan li van publicar la recerca, qui li va valorar en va fer treure una part perquè considerava que no era de rebut, i que ell no va poder oposar-s’hi perquè no sabia què estava fent, i que va ser a posteriori que ho va descobrir.
FR: Efectivament, quan ell va trobar el que s’anomena trencament de la simetria de rèpliques, va trobar una solució al problema d’una paradoxa que ningú sabia resoldre, ell va trobar una solució matemàtica l’any 79, i era estranya, però resolia el problema. Però no s’entenia el significat, era més aviat una intuïció matemàtica que no pas una demostració rigorosa i constructiva. I ell mateix no va saber el significat fins 4 anys més tard, el 1983, va trobar una interpretació física d’aquesta solució intuïtiva que havia descobert que resolia la paradoxa matemàtica, i és per això sobretot que se li ha reconegut amb el premi Nobel. És a dir, de complexitat n’hi ha molta, però un científic amb el recorregut i el pedigrí i la categoria de Parisi n’hi ha pocs. Per això se l’ha seleccionat a ell, i de fet se li ha donat el 50% del premi, perquè es podia haver repartit també aquesta part que no era de models climàtics amb un altre, i no s’ha fet, perquè la seva contribució va ser singular.
Però això els anys 80 i els anys 90 ja se sabia, Parisi ja era conegut a finals dels 70, perquè havia fet teories en física de partícules que encara avui en dia s’utilitzen per calcular les seccions eficaces dels experiments dels col·lisionadors protó-protó que hi ha al CERN, i per tant ell ja era molt conegut en el seu temps per altres contribucions.
JMCC: Pots explicar una mica la teva relació amb ell i quines vivències hi vas tenir.
FR: Bé, jo vaig començar a treballar amb ell perquè el doctor Javier Tejada de la UB em va dir: «Fèlix, harás una tesis con vidrios de espín», això l’any 1989, o 88, i jo li vaig que d’acord, i ell va dir-me: «Irás con la mejor persona que hay en Roma, que conozco a través de un colaborador mío que está en el Consiglio Nazionale della Ricerca», que és a la Via Salaria, al nord de Roma, per experimentar amb el magnetisme.
Contactar amb en Parisi va ser terrible, perquè parlàvem per telèfon i cridava (l’imita), al final em va dir que sí, que hi anés, i jo m’hi vaig presentar el juny del 1989 per estar-hi un mes i fer un projecte. Ja arribar allà i trobar-lo a la facultat de física a Roma va ser difícil, el vaig trobar i em va dir: «ah, sí, sí, t’esperava, sí, sí!», i li vaig preguntar «on dormiré», em pensava que m’hauria buscat un allotjament… però no m’havia buscat res, i vaig haver d’anar amb uns espanyols que hi havia allà que treballaven amb ell en qüestions de física de partícules.
Vaig ser-hi un mes, em va donar un problema, jo era molt jove, tenia uns 23 anys, vaig tornar a Barcelona i vaig començar a treballar sol i recordo que entre el 1989 i el 1990 vaig estar sol fent simulacions amb aquest model que em va proposar, i recordo que 6 mesos després li vaig enviar un article amb els meus resultats, i em va enviar un mail dient-me «felicitats, et felicito, això està molt bé, i tal», i em va dir «perquè no vens i estàs més temps?».
Llavors em vaig emocionar, tot content, m’havia deixat la nòvia i tenia l’excusa per anar-me’n, aquestes coses de la vida, el setembre del 1990 vaig anar a treballar amb ell i tenia una beca del ministeri per fer la tesi, i llavors vaig començar a fer la tesi a Barcelona amb els diners que em donava la beca, i vaig descobrir que no tenia estudiants de tesi de doctorat, perquè no en volia, però a mi em va acceptar, perquè vaig anar com d’il·legal, com d’immigrant il·legal.
Llavors ell, en comptes de buscar-me un despatx, li feia mandra buscar-me’l, i em va dir: «Posa’t al meu despatx», i vaig començar a compartir despatx amb ell, vaig estar així 2 anys, des del 1990 al 1992, i després ell se’n va anar a la Universitat de Roma, llavors jo encara estava al seu despatx… a Roma hi havia 2 universitats, Tor Vergata i La Sapienza (ara n’hi ha 3), vaig estar a Tor Vergata amb ell, recordo que feia com de secretari, perquè ja era molt famós, i tothom el buscava, hi havia el sistema Vacs de comunicació amb ordinadors, i em deien «Felix, c’è Giorgio oggi?», «Espera un moment que miro… em sembla que arriba a les 12, a mezzogiorno»… Jo tenia aquesta relació privilegiada perquè d’alguna forma jo tenia en Parisi quan volia. «Giorgio, puc parlar amb tu, d’aquí a una estona», i em deia «sí, sí».
El recordo com una persona especial, feia càlculs d’arrels cúbiques amb tres decimals en 5 segons, es posava la mà al front i treia el número… Era una persona singular, segurament que utilitzava regles mnemotècniques, però era un geni, ja se li veia, tenia una capacitat… I me’n recordo el 1994, que és quan vaig desenvolupar la teoria… havien passat 5 anys des del 1989, jo estava encara amb ell, a l’estiu del 1994, el juny del 94, que hi havia el Mundial, me’n recordo unes setmanes que vam desenvolupar una teoria que se’n diu teoria de camps de rèpliques, és a dir, aquesta idea del trencament de rèpliques portada al nivell de teoria de camps, i vam fer una sèrie d’articles amb ell i amb l’Enzo Marinari, que és el seu col·laborador més estret durant anys, vam fer els tres diversos articles, vam publicar com 10 articles pràcticament en aquesta línia, i me’n recordo d’unes setmanes de fertilitat, ell venia amb unes solucions matemàtiques complicades que jo després reproduïa… va haver-hi un fervor durant aquelles setmanes. I això és una mica la producció científica, hi ha moments en els que els científics són improductius al 100%, com els artistes, i moments d’una gran productivitat.
I després ja vaig marxar de Roma, vaig anar primer a Madrid, després a Amsterdam… Clar, jo tenia que créixer personalment perquè, créixer a l’ombra d’una persona tan gran és tant… Té la cosa positiva que estàs amb una persona gran, però arriba un moment que, entre cometes, no diré que l’has de matar, però has de treure el millor de tu independentment fins on puguis. Hi ha gent que en ciència això no ho ha fet, jo he vist gent que ha crescut a la seva ombra sempre, i encara estan a la seva ombra, i conec gent com jo que han anat cap a altres camins.
JMCC: Abans l’has anomenat com el teu pare científic, d’alguna manera.
FR: Clar, quan ets jove amb qui creixes és amb el teu director de tesi sobretot, després amb altres persones he crescut i he après de molta gent, i després dels meus col·laboradors, jo tinc moltíssims col·laboradors a tot el món, i aprenc de tothom, i també de tu, Josep Maria, perquè ha estat molt bé aquesta conversa, he après moltes coses també de la teva percepció, aquestes preguntes que feies, del trencament de la simetria de rèpliques a les galàxies. Jo crec que ni els del comitè Nobel ho saben, però queda bé, es per dir que si funciona per canvi climàtic… A veure, si funciona pels àtoms ha de funcionar a tot arreu. Com pot no ser així, no?
Aquest és un fragment del segon programa de Sistema Gaia, pots escoltar-lo sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció de la xerrada sencera:
Perquè Giorgio Parisi ha rebut el premi Nobel de Física 2021?
Sistema Gaia 