La catedràtica de Física de l’Atmosfera de la UB, Carme Llasat, i el director de l’Institut de Sistemes Complexos UB-ICS, Albert Diaz-Guilera, expliquen el perquè predir amb precisió els fenòmens més extrems, com les pluges torrencials excepcionals o els grans terratrèmols, és una quimera per als científics.
Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:
Carme Llasat: Si recordeu quan hi va haver les pluges d’Alcanar, van dir: és que el model no la va poder preveure. En aquests moments encara el desenvolupament que hi ha de la meteorologia no és perfecte, és que no arribarà mai a ser perfecte, això està absolutament reconegut, és que és impossible, té uns límits, però encara té molt camí per avançar en el que seria la predicció de les quantitats elevades quan hi ha pluges molt intenses. Perquè? Per la representació d’aquests processos, en el qual intervenen des de l’escala més petita a l’escala que ha d’ampliar-se fins a 5 quilòmetres, 10, 20. I si parlem ja d’un model climàtic llavors ja seria molt més.
Albert Diaz-Guilera: Sí, és l’escala. I relacionat amb la predicció de riscos, quina és la pregunta que tu et pots fer des del punt de vista dels sistemes complexos, en el cas de riscos extrems, quina és la probabilitat que caiguin més de 200 litres a tal lloc, això un dels exemples més clàssics en aquest sentit són els terratrèmols. Pel que fa als terratrèmols el que pots dir, i la gent de San Francisco ho saben, algun dia hi haurà «the big one», saben que passarà. Però quan? No en tenim ni idea.
Josep Maria Camps Collet: Potser els passarà als rebesnéts, potser ja no existirem…
Albert Diaz-Guilera: Però en algun moment de la terra passarà, potser ja no hi serem com a humanitat, però pot passar. El problema sobretot, i aquí crec que hi ha una contribució important de la física, quan treballem amb aquests models predictius, tothom sap que les lleis de distribució dels fenòmens… no m’atreveixo encara dir-ne naturals, però aquestes lleis de distribució de la probabilitat que ens ensenyen a l’escola de dir: és que si jo mesuro l’alçada dels nens de la classe tinc una alçada tinc una (corba) gaussiana, si jo mesuro la distribució de notes dels estudiants de física no tinc mai una gaussiana (riu), en aquesta distribució normal hi ha una certa incertesa, però en el fons el que et dona la incertesa és la variància. Amb un valor mig i una variància dones tota la informació, i tu saps que que si vas a una classe, la mesures i vas a una altra, saps que la distribució que trobaràs és la mateixa o pots fer una predicció de que el que trobaràs serà pràcticament el mateix que aquí.
Però quan anem a distribucions que es diuen de lleis potencials, que són distribucions amb una cua molt llarga, en el sentit que la probabilitat que passin esdeveniments extrems és gran. Gran vol dir que existeix, hi ha una cosa que ens ensenyen a entendre molt bé als físics, i això ho heretem dels matemàtics, que quan ens diuen que una cosa és petita o gran, comparat amb què? Quan ens ensenyen als estudiants el càlcul de límits, és que una cosa que creix exponencialment, una cosa que creix potencialment, això ho entenem, i aleshores dius: quan tens una distribució de probabilitats que decau de manera potencial vol dir que aquells esdeveniments que són molt poc probables però són molt fotuts, poden passar.
En canvi si la distribució és exponencial, que jo et pregunto: quina és la probabilitat que et trobis un alumne en una classe que faci 3 metres d’alçada? Pots dir directament que és zero. En canvi et dic: quina és la probabilitat que la pluja d’aquesta nit a Barcelona sigui de més de 200 litres? No és zero, no és zero.
Aquest és un fragment del primer programa de Sistema Gaia, pots escoltar-lo sencer en aquest podcast:
I aquí trobaràs la transcripció de la xerrada sencera:
Sistema Gaia 