#SistemaGaia1: f4 – EL PREMI NOBEL DE GIORGIO PARISI

Albert Diaz-Guilera diu que en l’àmbit acadèmic dels sistemes complexos hi havia el convenciment que, quan algú d’ells rebés un premi Nobel, aquest seria Giorgio Parisi, perquè és qui ha fet les contribucions més importants en les últimes dècades:

Aquesta és la transcripció aproximada d’aquest fragment:

En el fons estava cantat que algun dia l’hi havien de donar, a la nostra comunitat es deia: si a algú li havien de donar el premi Nobel als sistemes complexos, aquest era el Giorgio Parisi. És la persona que ha fet contribucions més rellevants a aquest món en els últims 40 anys. I hi ha alguna cosa que d’alguna manera també, als premis Nobel es donen amb molts anys de decalatge, per dir-ho d’alguna manera, sovint es donen a descobriments que es van fer fa 30 o 40 anys. Sí que és veritat que de vegades es premia una certa trajectòria, però no saps molt bé si és una trajectòria o si veritablement és per un descobriment puntual. Clar, quan et diuen que el Parisi és pel descobriment de les fluctuacions de no sé què amb els vidres d’espin, home! Parisi ha fet moltes més coses més rellevants que aquesta. Llavors possiblement li estiguin donant per tota la feina que ha fet, com un reconeixement a tota la seva trajectòria i totes les contribucions que ha fet al que podríem anomenar la ciència moderna.

Jo crec que aquí és on hi ha el reconeixement, i veritablement entendre que hi ha una física que no és la física tradicional i que és la física dels sistemes complexos, hereva d’aquesta termodinàmica, d’aquesta física estadística i que ara ens veiem capaços de intentar, com a mínim, predir certs comportaments a partir de les propietats microscòpiques, aquesta és la idea.

I quines són les eines, i com ho hem de fer. Un dels exemples del Parisi és el vol dels estornells, hi ha articles publicats pel seu grup en els que, posant 10 càmeres de vídeo enfocant els estornells, veure com es movien, per intentar esbrinar si hi ha un lideratge o no. I llavors resulta que la conclusió és no, l’estornell el que fa és integrar la informació dels 6 veïns que té més a prop, i això es pot deduir a partir d’aquesta observació.

Llavors a partir d’aquí tu pots reconstruir, allò que dèiem de la truita desconstruïda, és a dir: quins són els ingredients importants? Llavors quan tu vols fer un model de com es mouen els estornells, saps què has de fer: que un estornell es mou mirant al voltant dels 6 que té més a prop. I a partir d’aquí fas un model, i llavors intentes reproduir-ho. En aquest sentit, el que s’ha guanyat és això, aquesta relació entre l’observació i els models, cosa que abans, i fora de les línies tradicionals de la física, no existia. I això jo soc conscient que, soc el director de l’Institut de Sistemes Complexos de la UB, com la representació d’un col·lectiu de persones que treballa en aquestes coses, entenem perfectament això, i d’alguna manera ens hem sentit moltes vegades històricament una mica com abandonats d’aquests grans trets de la física més tradicional, que tampoc vull tirar res contra aquells, la gent que es dedica a l’estudi de la cosmologia és absolutament fascinant i molt interessant, però d’alguna manera l’estudi dels sistemes complexos havia quedat una mica com amagat, fora dels compartiments de física més tradicional.

Aquest és un fragment del primer programa de Sistema Gaia, pots sentir-lo sencer en aquest podcast:

I aquí trobaràs la transcripció de la xerrada sencera:

SAPS QUÈ SÓN ELS SISTEMES COMPLEXOS?